Mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo

L’esperança en temps convulsos

Núria Costa Brugué

L’obra Mecanoscrit del segon origen, escrita l’any 1974, és una de les novel·les més conegudes de Manuel de Pedrolo, corresponent al gènere de ciència-ficció, que relata una història extrema de resiliència i supervivència davant la destrucció de la Terra i de la nostra civilització.

Aquesta novel·la arranca amb una invasió extraterrestre que mata els habitants de la Terra, exceptuant l’Alba i en Dídac, un noi de color, que en aquell moment salven la vida gràcies a trobar-se dins d’una resclosa que hi a prop de casa seva. Davant aquest paisatge desolador, l’Alba, una noia verge i bruna de catorze anys, comença, així, una nova vida amb el seu veí Dídac, de nou anys. Si bé ambdós personatges presenten la innocència característiques d’aquestes edats, aquest succés accelera el pas de la infantesa cap a un món adult pel qual ja estan preparats. En aquest entorn esfereïdor, el lector palpa de primera mà, a través de les reflexions de l’Alba i en Dídac, dels seus diàlegs i de la seva vida quotidiana, la destrucció d’un món i d’uns valors que ja no existeixen; i en aquest sentit, pren rellevància la determinació de la parella com a impulsora d’uns fonaments estables on s’haurà d’assentar la nova Societat.

Alguns dels continguts que s’hi destaquen són: la desesperació davant la pèrdua, el sentiment de protecció, la importància d’unes rutines i la necessitat d’adquirir coneixements útils davant els infortunis, el descobriment d’altres supervivents i la necessitat de defensar-se d’algunes d’ells i, sobretot, l’esperança davant les adversitats més inesperades i impensables de la vida.

La narració d’aquesta història, si bé és àgil, es presenta amb un lèxic molt acurat, culte i literari, elements que poden ajudar en l’adquisició de nou vocabulari. Alhora, un dels seus punts forts són les descripcions, i també els diàlegs col·loquials, que ens apropen als personatges. Si bé les històries de ciència-ficció sovint succeeixen en un futur llunyà, en el cas d’aquesta novel·la estan explicades en temps passat. A banda, tot i que el narrador és omniscient, i coneix tot el que ha succeït a l’Alba i en Dídac, les últimes sis línies de la història pròpiament dita estan narrades per la mateixa protagonista. Així mateix, al final del llibre hi trobem un epíleg que planteja la hipòtesis de que l’Alba és la mare de la humanitat actual, fet que confereix un caràcter molt peculiar a l’obra, talment com si el lector es trobés davant un fet real.

Una novel·la que atraparà a joves i adults amants de la ciència-ficció (o no), que en l’actualitat és més vigent que mai i que destil·la un missatge esperançador davant les adversitats que assolen la Humanitat.

Edicions

Recursos

Manuel de Pedrolo va ser un poeta, dramaturg, novel·lista, articulista, traductor i editor català. Destaca per les seves fermes conviccions ideològiques i per la defensa de la llengua catalana, que va voler normalitzar a tots nivells. Segurament per aquest motiu, per acostar els lectors al català, va ser un autor prolífic en diferents gèneres: novel·la negra, ciència-ficció, eròtica, etc. Algunes de les seves novel·les més conegudes han estat, alhora, Joc Brut (1965), Totes les bèsties de càrrega (1967) i Trajecte final (1975). Cal esmentar que moltes de les obres que va escriure van patir la censura, de manera que no van veure la llum fins anys més tard.

De la mateixa manera, va ser editor de la col·lecció «La Cua de Palla», d’Edicions 62, des de l’any 1963 a l’any 1970. La «Cua de Palla» era una col·lecció, en català, de novel·les policíaques que tenia la intenció de tenir un caire lúdic, i alhora acostar al lector a títols de qualitat. A través del gènere “negre” un escriptor, també Manuel de Pedrolo, reflecteix tant els seus interessos novel·lístics com històries de denuncia social.

Manuel de Pedrolo va rebre alguns premis literaris importants a la nostra terra, entre els quals el Víctor Català (1956), el Sant Jordi (1962) i el Prudenci Bertrana (1968). Així mateix, l’any 1979 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la dotació econòmica del qual va donar a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

A la pàgina web de la Càtedra Màrius Torres podrem trobar algunes de les primeres obres de Manuel de Pedrolo digitalitzades, a partir de la col·lecció de la Fundació Pedrolo (Concabella), completada amb exemplars de la Biblioteca de Catalunya.

Amb tot, l’any 2018 va ser l’autor escollit per la Generalitat de Catalunya, que va commemorar el centenari del seu naixement. Precisament per aquest motiu, es van tornar a reeditar moltes de les seves obres: Es vessa una sang fàcil (Ed. Pagès), Cendra per Martina (La Vanguardia), Tants interlocutors a Bassera (Llibres del Delicte) i Milions d’ampolles buides i M’enterro en els fonaments (Sembra Llibres), entre d’altres. Aquesta última obra havia estat publicada l’any 1967 i Josep Maria Forn en va realitzar una adaptació per al cinema.

Si en voleu saber més, sobre la seva vida i obra, és recomanable la visualització del documental de l’any 2015: «Manuel de Pedrolo. Trencant l’oblit», així com l’adaptació seriada de l’obra que en va fer la televisió pública de Catalunya (TV3) fa uns anys.

A banda, resulta interessant investigar la pàgina web de la fundació que porta el seu nom, Fundació Pedrolo, on hi trobareu notícies i activitats relacionades.

Bibliografia

Canal, J. i Martín, À., La cua de palla: retrat en groc i negre (1a ed.). Editorial Alrevés, S.L., Barcelona, 2011.